La invasió musulmana

Quan l’exèrcit musulmà comandat per Tàriq va creuar l’estret de Gibraltar l’any 711, va trobar el regne visigot de Toledo sumit en revoltes internes. És per això que en tan sols tres anys arribarà fins a Osca, des d’on comença la conquesta de Catalunya i França en tres fronts. Deixant enrere els Pirineus, l’exèrcit àrab irromp a Aquitània, on és derrotat a Poitiers (732) pel futur rei franc Carles Martell, avi de l’emperador Carlemany. L’expansió musulmana arriba a la seva fi.

La conquesta carolíngia

La reacció dels francs davant l’expansió musulmana no es fa esperar. Ignorant les fronteres primitives del regne visigot de Toledo, penetren a la península Ibèrica en onades successives. El primer rei franc que aconsegueix establir una frontera estable és Pipí el Breu, que fixa els Pirineus com a barrera natural davant l’avanç àrab. El seu fill, Carlemany, pretén arribar a Saragossa i que el riu Ebre esdevingui frontera (778). La derrota de Roncesvalles ho impedeix i la reacció àrab no triga gaire a arribar: Abd al-Malik llença un atac amb què assetja Girona i arrasa Narbona. Un cop mort Carlemany, el seu fill, Lluís el Pietós, segueix l’avanç carolingi. Conquereix Girona (785) i Barcelona (801), des d’on intenta sotmetre Saragossa i Tortosa, però és derrotat. La frontera carolíngia amb l’Islam queda definida. Neix la Marca Hispànica.

La Marca Hispànica

La multiplicitat de fronteres de l’imperi Carolingi impedeix als emperadors ocupar-se personalment de la defensa de totes les marques (territoris fronterers). Per tal de garantir la defensa de la marca, els emperadors divideixen els territoris en fraccions més petites, administrades per un comte que en un principi és un funcionari imperial nomenat pels emperadors. Així, a l’inici del segle IX les unitats administratives, comtats, de la Marca Hispànica són sis: Pallars-Ribagorça, Empúries-Peralada, Girona-Besalú, Urgell-Cerdanya, Rosselló-Vallespir i Barcelona.

Els atacs àrabs prossegueixen i, encara que els comtats són tractats amb paritat, aviat es veu que el de Barcelona és el més necessitat d’homes i recursos econòmics, ja que és el que manté la frontera, i per tant és afavorit per part de l’administració d’altres comtats i terrenys, a banda que la resta de comtats tenen l’obligació (vassallatge) d’acudir a ajudar-lo.

Els privilegis d’alguns comtes, l’absència dels emperadors carolingis a la zona i les incursions àrabs fan que apareguin les primeres fissures internes i que esclatin revoltes en contra de l’autoritat carolíngia. Com a conseqüència de les lluites internes, els comtes que es rebel·len contra l’autoritat carolíngia són destituïts, mentre que aquells que es mantenen lleials són recompensats amb més comtats. És d’aquesta manera que Guifré el Pelós, comte d’Urgell-Cerdanya, rebrà també l’honor dels comtats d’Osona, Girona i Barcelona, iniciant així el lideratge que la casa de Barcelona exercirà sobre Catalunya al llarg dels segles medievals.

La marxa cap a la independència

Els comtats units sota la figura de Guifré el Pelós formen una mitja lluna al voltant d’Osona, que ha quedat despoblada. Guifré té dues tasques principals: defendre la frontera amb l’Islam i repoblar Osona. Per dur a terme la tasca repobladora, funda dos monestirs, el de Sant Joan de les Abadesses i el de Santa Maria de Ripoll.

El monestir de Ripoll s’articula des dels seus inicis com el centre geogràfic i espiritual de Catalunya, com una realitat supracomtal; Guifré l’entrega al seu fill Radulf perquè en sigui abat i atorga al monestir possessions escampades per tots els seus comtats. Guifré segueix lluitant contra els atacs àrabs i en una d’aquestes batalles mor.

Es fa enterrar al monestir de Ripoll i és aleshores que aquest monestir esdevé panteó dinàstic. Seguint l’exemple de Guifré, les famílies nobles de tot Catalunya deixen en els seus testaments possessions al monestir i alguns comtes s’hi fan enterrar. Així es va forjant una identitat de Ripoll lligada al naixement de Catalunya.

Consolidació i expansió dels comtats catalans

Un cop mort Guifré, els seus fills reben en bloc els comtats paterns; així, el comtat, que abans havia estat un càrrec vitalici que els emperadors carolingis decidien, passa a ser hereditari. És el naixement de la dinastia del Casal de Barcelona.

Amb la generació següent, la dels néts de Guifré, es divideixen els comtats fins que al segle XI els comtes Bernat Tallaferro de Besalú i Ramon Borrell de Barcelona van refermant les seves possessions cap al sud. Això provoca diverses ràtzies musulmanes, la més important de les quals és la de Barcelona, que és arrasada l’any 985 per al-Mansur.

La casa comtal de Barcelona va estenent els seus vincles de vassallatge amb totes les famílies nobiliàries fins que es configuren com els únics comtes que no són vassalls de ningú, ni tan sols del Papa. Ramon Berenguer I, comte de Barcelona, és pràcticament rei de Catalunya; el seu poder sobre la resta dels comtats no fa sinó augmentar.

El predomini de la casa de Barcelona es confirma en temps de Ramon Berenguer III, que absorbeix Besalú i la Cerdanya, estenent la seva influència cap a Occitània i refermant la Catalunya Nova. Aquest és el territori que rep Ramon Berenguer IV quan es casa amb Peronella d’Aragó, de manera que s’uneixen els comtats catalans la Corona d’Aragó. A partir de Ramon Berenguer IV, els comtes de Barcelona també seran reis d’Aragó.

Data d'actualització:  26.05.2011