• Comparteix a Telegram
  • Comparteix a WhatsApp
  • Imprimeix

Bastint el consens, superant l’escepticisme

agenda

Francesc Xavier Grau, secretari d'universitats i recerca.

Universitats, formació professional i centres de recerca. Govern, empreses, sindicats i parcs científics. Estudiantat i ens locals. Tots i entre tots estem cuinant la recepta de la Catalunya del futur. La comesa ja s’ha iniciat i culminarà abans que finalitzi l’any 2019. El seu nom és Pacte Nacional per a la Societat del Coneixement (PN@SC) i neix amb l’horitzó de dissenyar l’estratègia compartida de país per avançar cap a una societat basada en el coneixement.

El PN@SC comença a caminar amb la primera reunió de Govern de 2019, en què, a proposta de la consellera d’Empresa i Coneixement, és aprovat per l’Executiu català com a eina de coordinació entre el sistema d’universitats i recerca i l’àmbit de l’economia productiva. La fita és clara: fer de la innovació l’eix vertebrador de les futures polítiques del Govern per tal que el percentatge d’activitat econòmica basada en coneixement se situï en valors comparables als dels països capdavanters. L’11 de febrer es constituïa el Plenari del Pacte, que n’aprovà els objectius i el calendari, i l’1 de març, la Taula Permanent, que n’ha de fer el seguiment. En aquests moments s’estan ja constituint els set grups de treball previstos a l’acord de govern. El text de l’acord detalla tant els objectius generals que es pretén assolir amb el Pacte com els particulars de cada grup de treball i no pretenc pas refrasejar-los aquí. Sí, però, vull reflexionar sobre l’oportunitat i la conveniència del PN@SC. Ara és el moment, ara el necessitem.

La societat catalana aspira a les més altes cotes de benestar, desenvolupament i justícia social. Tots els països del món treballen en el seu desenvolupament, en un context global progressivament competitiu, cada un amb els seus condicionants i dificultats internes, però també amb valors i actius propis i provant de maximitzar els avantatges competitius. Podem dir que Catalunya forma part del grup de països socialment i econòmicament avançats –amb el 10% de la població del món en concentra el 50% del PIB–, tanmateix avui n’ocupa els darrers llocs. Atès que no gaudim de grans recursos naturals, sobre què podem fonamentar aquesta relació 5:1 en aportació de riquesa per aportació en població?

Països que són des de fa dècades molt davant de nosaltres han posat el coneixement en l’eix de la seva estratègia, i s’han marcat objectius molt definits d’inversió en coneixement propi sobre el qual bastir el valor afegit de la seva activitat productiva. Fa gairebé dues dècades que la Unió Europea es va fixar com a objectiu per a cadascun dels Estats membres arribar a inversions de l’ordre del 3% del PIB en R+D, distribuït en un 67% de participació privada i un 33% d’aportació pública. Avui a Catalunya aquesta inversió no arriba a l’1,5%, un 59% del qual de participació privada.

Els senyals d’alarma provenen del fet que Catalunya, seguint l’estela de la resta de l’Estat, està perdent posicions en aquest indicador primari (fa deu anys ens situàvem en l’1,6%). De la mateixa manera que també les estem perdent en indicadors essencials del nivell d’innovació del país: el Regional Innovation Scoreboard, fa deu anys, ens identificava com una regió europea avançada en innovació, per sobre de la mitjana, tanmateix avui ens situa com una regió moderadament innovadora, per sota de la mitjana.

Aquests indicadors estan lligats per un factor determinant: en quina mesura l’activitat econòmica productiva està basada en coneixement propi, transferit a les empreses o, millor, generat directament per aquestes. I heus aquí que arribem al paràmetre crític de la inversió privada en R+D, la que fan les empreses en profit propi. El guarisme del 0,87% del PIB actual resta molt per sota de l’1,37% de mitjana a la UE28, i se situa molt lluny de l’objectiu que Europa es va marcar l’any 2002 a Barcelona d’arribar al 2% (amb un 1% d’inversió pública completa el 3% objectiu global). Al cap i a la fi, tenir una societat basada en el coneixement vol dir que en una gran proporció tota la nostra activitat hi estigui basada. Que puguem dir, doncs, que una gran proporció del nostre PIB està fonamentada en coneixement, com passa al grup capdavanter d’aquest conjunt de països que conformen el 10% de la població i el 50% del PIB.

I no treu cap no afrontar la realitat: tenim pressa. Cal certa urgència en els acords que hem de prendre per consolidar-nos com a societat del coneixement. Els països capdavanters no dubten que ho vulguin continuar essent, i no abaixen l’aposta. És significatiu el lema que utilitza l’estratègia danesa de desenvolupament: “El coneixement porta al creixement, el creixement a la prosperitat i la prosperitat assegura el benestar”. Com també ho és que el país europeu que més inverteix en R+D –Suècia, amb un 3,24% del PIB– s’hagi marcat com a objectiu estratègic arribar al 4%.

Naturalment, no n’hi ha pas prou de fixar-nos en quatre indicadors i dir que volem arribar a tal o qual valor. Aquest error ja l’hem comès en el passat. La qüestió rau en un convenciment compartit i en un acord ampli en les mesures i polítiques a emprendre, que els donin estabilitat i constància. En aquests darrers mesos de treball en la preparació de l’acord de govern i la constitució del plenari, he pogut constatar molt de consens en la diagnosi i en la necessitat d’acords de país, però també l’he vist acompanyat de certa dosi d’escepticisme, si no fatalisme, segurament condicionat per un clima polític poc engrescador a cap nivell, català, espanyol, europeu o mundial. Un escepticisme o pitjor, un fatalisme, immobilitzador, que si s’imposés, certament no ens duria enlloc –o sí, a continuar perdent posicions.

És precís que despullem amb tota la franquesa possible la qüestió i que ens encaminem cap a una descripció al més clara i sintètica possible de les línies de treball amb què tots puguem estar d’acord. Si totes les entitats que participen en el Plenari hi estan d’acord, no hi ha dubte que podrem construir la Catalunya del futur, gràcies a l’establiment d’uns pilars sòlids que permetin crear una societat més basada en el coneixement, tal com proposa l’acord de govern pel Pacte Nacional per la Societat del Coneixement.

Article de Francesc Xavier Grau, secretari d'universitats i recerca del Govern de la Generalitat de Catalunya

Data d'actualització:  22.02.2019